David Bravo

Mercantilisme al mercat


Diuen que per conèixer l’ànima d’una ciutat cal visitar els seus mercats. El web de l’Ajuntament de Barcelona s’adhereix a aquesta tesi quan ens explica que els nostres mercats són el “mirall de la Barcelona popular” i de “les relacions humanes. Però l’afirmació esdevé força dubtosa si s’observen els resultats de la renovació sistemàtica que han patit aquests espais públics a la nostra ciutat i que, sempre segons l’ajuntament, els ha convertit en “mercats del segle XXI amb l’encant i la tradició de sempre”.


El cert és que el procés de renovació s’ha escomès des d’una perspectiva força pessimista, convençuda de que el mercat municipal havia esdevingut un model anacrònic. Segons aquest punt de vista, el canvi dels hàbits de consum hauria desplaçat les preferències dels ciutadans cap a les grans superfícies comercials. Fins i tot acceptada la premissa, sorprèn l’estratègia que la segueix. En lloc de defensar-lo dels poderosos interessos que l’amenacen o de deixar-lo morir en pau i retornar-lo a la seva forma primigènia de plaça, l’administració pública es dedica a rematar el mercat transformant-lo en un híbrid acomplexat, obsessionat per assemblar-se al seu competidor.

“L’encant i la tradició de sempre” en surten prou mal parats. El característic tràfec de mercaderies es desterra a un soterrani impagable; l'ambient bulliciós es climatitza i s’aïlla dins d’una costosa pell que el desconnecta del barri; l'estructura simple i lleugera es transforma en un artefacte onerós, que obeeix els capricis d’un aclamat arquitecte. Llavors, el conseqüent sobrecost d’aquesta adulteració porta l’administració a comptar amb la participació d’operadors privats. Aquests, insatisfets amb l’obtenció d’una cèntrica porció de sòl públic, encara imposen la construcció d’aparcaments subterranis, la instal·lació d’escales mecàniques, l’adequació dels passadissos a l’ample dels carrets de supermercat o la dilatació dels horaris comercials. 


Potser perquè la coartada de l’anacronisme no li era aplicable, la Boqueria s’ha salvat d’aquesta funesta operació de taxidèrmia. Aquí no hi trobem supermercat, ni aire condicionat; no hi ha capricis arquitectònics ni tancaments asfixiants. No obstant, és aviat per cantar victòria. La febre mercantilista que privatitzava els seus germans es manifesta a la Boqueria a través del turisme, que corromp el seu cos com un càncer implacable. Al capdavall, si és cert que els mercats mostren l’ànima d’una ciutat, sembla que la de Barcelona estigui en venda.