L’últim carrer d’Europa
La Rambla ha estat l’escenari de grans moments històrics dels barcelonins. Va ser un aparador obert al món, un referent ideològic, cultural i de les lluites socials de finals del XIX fins a la fi de la guerra civil. Ara no en queda ni el rastre. És com si ens miressim al mirall i no ens reconeguessim, l’abisme del forat negre. L’han maquillat fins a desfigurar-lo. No hi ha memòria del lloc. Del pas de Bakunin, de la bomba del Liceu, dels assassinats del pistolerisme, de les batalles del 18 de juliol del 36, de l’enterrament de Durruti, de les barricades i els morts del Maig del 37, de la grisor i la misèria dels tristos anys de la dictadura. Ni del resurgiment, com un miratge, d’allò que havia estat, quan la Rambla es va omplir de la festa i la reivindicació més radical, provocadora, trencadora i d’avantguarda, poc abans i després de la mort de Franco. La transició, “la modèlica”, avui tan en evidència, ho va matar tot.
En un segle, la Rambla ha passat de ser l’últim carrer d’Europa, l’espai i la caixa de resonància on es reflectien els debats, les protestes i les confrontacions polítiques i socials de l’època moderna, a esdevenir l’aparador del pitjor del capitalisme neoliberal europeu, el traster de la millor botiga del món, el contenidor del mal gust: magatzem dels efectes de l’horterada especulativa, i els seus elements més emblemàtics: el barret mexicà, el mantó de Manila, els sexes montruosos de goma i els ocells i les flors de peluix. Qualitat zero, massificació, xabacaneria i borratxera.
La Rambla ha passat de ser l’espai on es lluitava per les llibertats i els avenços socials, a un escenari que ja sembla de cartró pedra, decorat de parc temàtic, on ja res sembla de veritat, creïble, entre altres raons, perquè no té memòria, s’ha desvinculat totalment de la nostre història, ja no és nostre, ens l’han robat i ens és molt difícil de reconeixer-hi el nostre pas i el dels nostres avantpassats.
Ja no hi queden senyals, ni gairebé cicatrius dels enfrontaments i drames viscuts, de les victòries i les derrotes. És l’amnèsia, l’avantsala del no res.
Potser una proposta per recuperar la dignitat del lloc, podria ser recordar gràficament, en dates assenyalades, moments històrics clau. Com flaixos esporàdics. Em va semblar molt interessant la inicitiva d’un grup anomenat “Arqueologia del punt de vista”* que fa uns anys van ampliar a tamany real fotos històriques dels bombardeigs de la guerra i les va col·locar en els llocs exactes on s’havien pres. Podria ser interessant, per exemple, col·locar a la Rambla de Santa Mònica el 18 de juliol, una foto dels combats que van lliurar els del grup “Nosotros”, especialment Francisco Ascaso, que aquell dia va perdre la vida, o que se sentís de nou per uns altaveus el discurs de Durruti a la ràdio, o una foto dels Fets del Maig del 37, o de la manifestació i els enfrontaments amb la policia l’Onze de setembre de 1978, dia en que el jove Gustau Muñoz va morir pels trets policials.... Potser serviria per a que els ciutadans recordessin que en dies passats, aquest carrer i aquesta ciutat eren nostres i s’assemblaven a nosaltres. Potser serviria també per a que alguns turistes i visitants ens miressin amb una mica més de respecte. No sé...